Per Ventura

Vaig conèixer el Ventura Viladegut el 2019, quan vaig començar a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. Abans, ja n’havia sentit tronar el nom, per les xarxes socials, o en alguna conversa agafada al vol. Sabia que n’era professor, que n’havia estat el director i que baixava de Maials.

Per als meus llibres, entrevisto gent. Gràcies a això, quan ensopego algú, de seguida intueixo si em dirà coses. Si la informació tindrà substància, importància, suc. Doncs bé, quan vaig conèixer el Ventura, vaig tenir aquesta impressió. I no em vaig equivocar.

El Ventura em va ajudar a fer Una terra d’oli. No és el mateix dir a l’entrevistat que fas un llibre sobre l’oli que dir-li que fas un llibre sobre l’oli i véns de part del Ventura. Perquè el Ventura, al sector de l’oli, a les Garrigues i més enllà, és un home respectat i estimat. Ha estat professor de molts pagesos, ha ajudat molts pagesos a establir-se, els ha aconsellat, n’ha escoltat les inquietuds, hi ha fet broma i fins i tot els ha confessat.

L’any passat, el Ventura va ser finalista al premi Olivera d’or al garriguenc de l’any. Ho tenia tot de cara: és de Maials, viu a les Borges Blanques i està casat amb la Maite, una arbequina com no n’hi ha. Coneix la salvatge garriga de dreta a esquerra i de dalt a baix –se la sap de memòria! A cada poble garriguenc, en coneix uns quants. A cada poble garriguenc, un bon munt el coneixen. Té amics a tota la comarca. S’estima la comarca, treballa per la comarca de dilluns a diumenge –i tant li fa, que estigui jubilat.

Per aquest motiu, em va sorprendre i em va contrariar que el Ventura no guanyés l’Olivera d’or. Quants mèrits havia de reunir, per guanyar? Què més havia de fer? Quan van inaugurar l’Escola Agrària de les Borges, el Ventura ja hi era! Més de 40 anys al peu del tractor!

Aviat s’obrirà el termini per presentar candidatures per a l’Olivera d’or d’enguany. Crec que les Garrigues no s’ho poden permetre, això de no premiar qui tant ho mereix. Per Ventura, encara hi som a temps.

Nota: aquest article apareix al número 659 del periòdic quinzenal Som Garrigues (del 23 de maig al 5 de juny de 2025)

Llegir arreu

Diada de Sant Jordi. Esmorzar literari a la seu de Pagès editors. Hi acudeixen gent de lletres, autoritats i premsa. Els periodistes desenfunden els micros i Fèlix Larrosa, alcalde de Lleida, anuncia que: A) la Paeria està treballant en un nou Pla Lector Municipal B) construïran una biblioteca al barri del Joc de la Bola i C) convertiran el xalet dels Camps Elisis i el seu entorn en un espai cultural, amb llibres i hamaques per gaudir de la lectura.

De seguida m’imagino el River Cafè –el bar musical, pub, discoteca de principis del segle XXI que hi havia al xalet dels Camps Elisis- ple de persones postmodernes, cosmopolites, à la page, escarxofades en hamaques, en sofàs, assegudes en cadires de disseny, plantades i en postures hieràtiques, de cap per avall i en forma d’i grega, amb un llibre obert a davant del nas. De fons, música chill-out. I, a fora, entre la bassa de les granotes i el jardí dels roserets, més persones culturitzades, empoderades i resilients, les quals llegeixen mentre deambulen. I que no s’entrebanquen ni cauen, perquè, com sap tothom, la lectura ens fa més intel·ligents, panoràmics i clarividents.

Entenc que els polítics fabriquin titulars. I que els periodistes els comprin. Forma part del joc. Però això no treu que aquest anunci sigui un pèl grotesc. Perquè llegir, allò que es diu llegir, es llegeix a quasi tot arreu.

Es llegeix en un banc de la Mitjana o en el racó més arraconat de la salvatge garriga. Es llegeix a la consulta del metge o al transport públic -en ambdós casos, els retards faciliten la lectura de milers de pàgines. Es llegeix en un bar. O al lavabo –quantes obres mestres s’han llegit al vàter? Es llegeix, guaiteu... A les biblioteques! I, a l’estiu, es llegeix molt a la platja o a les piscines del poble.

Quan una cosa no cal, no cal. Ja sé que a Lleida agraden molt les coses que muden molt. Però llegir és un acte senzillíssim, molt íntim. I, allò més important: llegir no costa gaire. Llegir és tan barat que gairebé surt de franc.

D'Aspa a Alfés

El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu, no retrobar el Jordi i la Carme, i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l’hora.

Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera.

Poc abans d’acabar l’any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podía passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m’hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.

Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l’únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa.

Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me’n vaig tornar al cotxe, carregat d’històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.

L’última vegada que vaig anar d’Aspa a Alfés, venia d’un sopar, m’acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes.

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m’hauria valgut conduir pel mig dels bancals.

Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s’havia de deixar tot erm?

En l’últim ple de l’any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d’Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?

PD: Moltes gràcies al Marc Ros, d'Alfés, per la foto!

Aquest diari

AQUEST DIARI

Diuen que aquest diari porta molta mentida

Que la realitat lo depassa de seguida

I que només serveix

Per embolicar ous, patates o peix.

Però fa poc li he trobat un altre ús

A aquest diari que no llegeix ningú:

Empapera lo terra de l’habitació del gos.

L’ensenyo a anar de ventre sobre la política

A remullar la tinta dels successos

A acostumar-se al tacte de les relacions internacionals

A rebregar la societat que xerra i xerra i només diu pocasubstanciades.

Aquest diari aguanta tot això i més

I no ho aguanta perquè sigo doble i resistent

No

Ho aguanta perquè porta més merda aquest diari

Que la que pugo produir lo meu gos en sa vida

Ho aguanta perquè, aquest diari, l’han fet amb mala hòstia

Amb dolenteria

I voluntat de destrucció.

Fins i tot les males obres poden fer bé

I ser motiu de deslliurança.

evOLIció

Quan escrivia “Una terra d’oli”, vaig entrevistar Venanci Guiu, del Molí dels Torms. El Venanci explicava que, 25 anys enrere, a la fira de Verona, s’hi programaven tastos d’olis de petits productors. Productors que feien entre 50 i 100 mil quilos d’olives, que elaboraven olis de finca. “Unes cuades per entrar! Mos vam quedar flipats, era bestial!” Hi havia dues sales de tast, i totes dues s’omplien.

Vaig recordar això quan vaig visitar, fa poc, el Club de tast d’olis de la Granadella. La sala del Centre de la Cultura de l’Oli feia goig de veure: una trentena de persones olorant, tastant i debatent sobre diversos olis d’oliva, una mitjana d’edat sorprenentment jove, moltes dones, de les Garrigues i (molt) més lluny.

No tenim el nivell dels italians. Ni dels andalusos. S’ha de reconèixer: aquesta gent sap més d’oli que nosaltres –més de 20 segles d’història els avalen! Però, a la Granadella, vaig entreveure una tecnificació, una especialització, una culturització creixent, pel que fa a l’oli d’oliva verge extra. I se’m va acudir que compartíem una evolució del nostre oli. Una evOLIció.

Toni Prim. Instants d'un temps. 1974-2024

Vaig conèixer el Toni Prim a finals de 2022. Va ser a la plaça del Casal, a Sarroca. Començàvem a recórrer molins i cooperatives, jo per entrevistar-ne els responsables, ell per fotografiar olives, oli, tractors i maquinària diversa per a #Unaterradoli, el llibre promogut per la Diputació de Lleida i Pagès editors, el qual es va publicar el 2023, coincidint amb #SantJordi.

Aquell primer dia vam anar al molí del Veà. Just el dia en què mon pare hi anava a descarregar. I el Toni en va treure grans fotografies! Més endavant, el Toni em va acompanyar al molí Aresté Teixidó, a Seròs; a Camins de Verdor, a Belianes; al molí de Sant Martí de Barcedana, al Pallars Jussà; i a OliCastelló, a Castelló de Farfanya.

Del Toni, n’he de dir que no es dedica a fotografiar i prou. També pregunta a la gent que fotografia. S’interessa per la seva vida i el seu treball. Sovint, li deia que m’ajudés. Que preguntés allò que creia que s’havia de preguntar i que a mi em podia passar per alt. Com a contrapartida, jo li feia fotos de quan ell feia fotos. No eren gran cosa, però, com a mínim, il·lustraven la seva forma de fer.

Parlar del Toni és parlar, també, de la seva dona. La Pilar. Ella ens va acompanyar a Belianes, a Sant Martí de Barcedana i Castelló de Farfanya. La Pilar, a més, ajuda el Toni a editar-ne les fotos. Feina que no es veu gaire, però que hi és. Vaja si hi és!

Estic molt content que el Toni m’hagi inclòs en la rècula de retrats que apareixen en el seu llibre “Toni Prim. Instants d’un temps. 1974-2024”. La foto on aparec és d’aquest 2024. Per tant, es pot dir que hi he entrat en els minuts de descompte!

PD1: Per cert, a #Unaterradoli també hi ha fotos de Santi Iglesias, que va voltar per Maials, la Granadella, Juncosa, els Torms, Cervià, l’Albi i les Borges Blanques. Lo Santi, un altre crac de la fotografia a Ponent!

PD2: El dia de la foto anava pentinat per a l'ocasió. O sigui, que m'havia afaitat el cap. Però el Toni em va dir que no calia que em tragués el barret. Seria una versió nostrada del You can leave your hat on!

Arrelats - Entrevista a Ràdio Sió Agramunt

Aquesta setmana, s'ha emès una entrevista que la Txell Bernaus va fer-me a Ràdio Sió Agramunt, a propòsit de la presentació, a Cervera, del nou volum d'Arrelats.

La veritat, si no fos pels mitjans de comunicació petits, perifèrics, de comarques, escriptors com jo i editorials com Sidillà (o Fonoll, Pagès o Salòria) no hi tindríem gran cosa a pelar, en la difusió mediàtica de les nostres obres. Per tant, una altra vegada (i no serà l'última), GRÀCIES.

Podeu escoltar l'entrevista aquí.